Quan no ens trobem gaire bé diem “estic pioc”. L’estrabada d’un futbolista és cada dia més un “tirón” i una carn esqueixada està deixant de ser-ho per l’ocupació del terme “desgarro”. I el nyanyo que es feia una criatura en picar de cap a terra està essent substituït indefectiblement pelt erme “Chichón”, igual que una granissada cada dia més és definida com a “sarpullido. Això, el doctor Antoni Beltran, fill de Matadepera, però canetenc i ganxó d’adopció, especialista en Medicina Familiar i Comunitària ho ha experimentat al llarg de la seva carrera i ho ha tingut tant present que, ara, un cop jubilat, ha compilat en un llibre tot un compendi del llenguatge popular del món de la salut i les malalties, amb l’explícit títol de “Ensenya’m la llengua”. Un extraordinari recull que ens alerta d’un trencament generacional en l’ús d’uns mots que, si els nostres avantpassats, que no havien pogut estudiar en català, havien conservat, ara seria una trista paradoxa que els joves d’avui els perdessin. Amb Abel Font i Judit Cobeña Guàrdia.